Exposició Fra Josep de la Concepció, patrimoni humà
Fra Josep de la Concepció (Valls, 1626 – Nules, 1690) és un dels arquitectes més reconeguts que ha donat la ciutat de Valls. Fou frare llec carmelità i vestí l’hàbit al convent de Mataró, l’any 1651. De formació autodidacta, va excel·lir en el dibuix de les traces, per això se’l coneix com El Tracista.
L’exposició es concep dins el marc del cicle Patrimoni Humà organitzat per l’IEV a través de la seva Comissió de Salvaguarda del Patrimoni Cultural, que va tenir lloc l’octubre de 2014 i que, a banda de la mostra, va incloure una jornada especialitzada i una ruta pel Valls del segle XVII.
Va treballar especialment a Catalunya però també a altres punts de l’estat (justament tornava de Castella quan va morir a Nules el 1690). Aviat obtingué un gran prestigi i, per això, des de diversos àmbits se’l reclamà per traçar i dirigir construccions de diversa índole, tant religioses com civils. D’aquestes últimes, hem de destacar l’Ajuntament de Vic (1670) i la remodelació del Palau del Virrei (1668-1688) de Barcelona, dues de les obres més importants d’aquesta època. I pel que fa a les obres de caire religiós, a més de projectar els convents de l’orde a Tarragona, la Selva del Camp, Balaguer, Tortosa, Gràcia, Vic i Madrid, cal destacar les obres de les esglésies de Tàrrega, de Sant Feliu de Torelló, la traça per a la nova catedral i el projecte de palau episcopal de Vic, el projecte de la façana de la catedral de Girona, la Capella del Santíssim de Sant Pere de Reus i, especialment, el campanar de Vilanova i la Geltrú, que va servir de model per als campanars de Cubelles i del Vendrell. L’obra que ha arribat als nostres dies exactament tal qual la va idear Fra Josep de la Concepció és precisament la Capella de la Concepció de la Catedral de Tarragona.
Exposició Robert Gerhard i Ottenwaelder, patrimoni humà
Robert Gerhard (1896-1970) és un compositor català amb un gran reconeixement internacional, reconegut com a un dels màxims revulsius de la música clàssica contemporània, un creador, investigador, pensador i especialment un explorador.
L’exposició es concep dins el marc del cicle Patrimoni Humà organitzat per l’IEV a través de la seva Comissió de Salvaguarda del Patrimoni Cultural, que va tenir lloc entre setembre i novembre del 2016 amb motiu del 120è aniversari del naixement del compositor, i que a banda de l’exposició va incloure conferències, concerts, una jornada especialitzada, i una ruta pel Valls de Gerhard.
De pare suís, mare francesa, esposa austríaca i adopció anglesa, va estudiar piano amb Enric Granados i composició amb Felip Pedrell i Arnold Schönberg. Entre el seu cercle d’amics comptava, entre d’altres, amb Joan Miró, Federico García Lorca, Lluís Sert, Pau Casals, Ventura Gasol, Josep Carner i Frederic Mompou. Va ser company d’Alban Berg, Anton Webern i Hanns Eisler; va impartir classes de composició a Joaquim Homs, Roger Reynolds i Jan Bach, i es va relacionar amb Manuel de Falla, John Cage, Elliot Carter i Leonard Bernstein. Va rebre encàrrecs de la London Sinfonietta, la BBC i l’Orquestra Filharmònica de Nova York, va fer bandes sonores per a cinema (entre elles la memorable This sporting life de Lindsay Anderson), va ser pioner en música electrònica i la Universitat de Cambridge li va atorgar un doctorat honoris Causa.
Amb aquest bagatge i gràcies a la seva gran capacitat per amalgamar estils i tècniques, va generar una fusió única d’elements que situen la seva obra entre les més singulars del segle XX. Tot i aquest vessant més universalista, Robert Gerhard era també manifestament i volguda un home del Camp de Tarragona. Són diversos els testimonis en els que ell mateix es defineix com a “fill de Valls”, o en els que parla amb enyorança de la seva ciutat i dels amics d’infància i joventut, molts d’ells importants personatges que també han deixat la seva empremta a l’art, a l’arquitectura, a la literatura, a la fotografia o a la política.
Exposició Josep M. Vives Castellet, patrimoni humà
Josep M. Vives Castellet (Valls 1888 – 1954) és un destacat arquitecte vallenc. La seva obra, poc coneguda però molt extensa i interessant, reflexa influències del modernisme, el noucentisme, les avantguardes i el racionalisme, combinant l’interès pels detalls i ornaments artesanals típic del modernisme, el gust per les composicions ordenades del noucentisme, la sensibilitat del catalanisme conservador de la Mancomunitat, la promoció dels nous hàbits socials sorgits amb la modernitat, i l’interès per les necessitats de la seva professió.
L’exposició es concep dins el marc del cicle Patrimoni Humà organitzat per l’IEV a través de la seva Comissió de Salvaguarda del Patrimoni Cultural, que va tenir lloc entre el desembre de 2012 i el setembre de 2013, i que a banda de l’exposició va incloure conferències i visites per a conèixer l’obra de Vives que perdura a la ciutat de Valls.
Fill de Ramon Vives, un propietari rural de Montferri, i de la vallenca Josepa Castellet, quedà orfe de molt petit. Inicia els seus estudis a les Escoles Pies de Valls i realitza el Batxillerat com a intern a les de Tàrrega, on coincideix amb el pintor vallenc Jaume Mercadé, amb qui l’unirà una gran amistat. El 1904 comença els estudis d’Arquitectura a Barcelona, on obté el títol el 18 de juliol de 1914. Durant els anys de carrera s’instal·la primer en una pensió del carrer Balmes i després en un estudi, on conrea la pintura, afició que unida a l’excursionisme i el seu interès pel patrimoni artístic i local configuraran les seves grans passions. En aquesta època és un assidu al Cercle Artístic de Sant Lluc, on descobreix la noció “d’obra d’art total”, preconitzada pel modernisme d’origen germànic i aplicada a Catalunya per diversos artistes del mateix cercle. Un cop acabats els estudis, empren un viatge cap a Alemanya. L’inici de la I Guerra Mundial l’impedeix arribar a Berlín, però sí a Frankfurt i Bayreuth.
De tornada s’instal·la una breu temporada a Barcelona, però ja el 1916 torna a Valls, on el 1917 contreu matrimoni amb Assumpta Ferrer Fontanilles, filla d’Eliseu Ferrer i Queralt, advocat i, durant molt de temps, administrador del Banc de Valls. Amb ella va tenir 6 fills. Josep M. Vives instal·la el seu despatx professional a la seva casa, al carrer dels Metges de Valls, dos edificis annexes cedits per la família de la seva esposa i que l’arquitecte Vives reformà, esdevenint una petita joia inclosa dins el corrent modernista però ja amb un destacat regust noucentista.
Tot i haver deixat Barcelona alguns amics de carrera li fan encàrrecs interessants, com és la sèrie d’aixecaments de diferents elements del patrimoni arquitectònic del l’Alt Camp i la Conca de Barberà, amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona (1928) per divulgar el patrimoni cultural català (Repertori Iconogràfic de la Mancomunitat, 1914-1925). Aquest encàrrec i d’altres li permeten continuar la seva afició excursionista, també compartida per altres vallencs destacats amb els que mantingué una bona amistat (Francesc Ribas, Manuel González Alba, Robert Gerhard i els germans Pau i Jaume Mercadé).
El 1919 és nomenat arquitecte municipal de Valls, càrrec que ocuparà fins el 1953, només un any abans de la seva mort, mentre que el 1930 és també nomenat oficialment arquitecte municipal de Torredembarra. Tot i que sense nomenament oficial, col·laborà amb diferents ajuntaments de l’Alt i Baix Camp, la Conca de Barberà i el Tarragonès. Aquesta opció professional és un exemple del seu interès en aquella idea d’arquitectura global (dissenyava edificis, mobiliari, lluminàries, monuments, etc.) però aplicada també al vessant social i a la millora de la vida dels ciutadans, fent projeccions de futur en l’espai urbà (a Valls el passeig de l’Estació, El Pati, o la plaça del Quarter, a Torredembarra el seu Passeig Marítim), implementant mesures higièniques i d’instal·lacions públiques (xarxa d’aigües), i fins i tot interessant-se per la docència, esdevenint mestre a l’Escola del Treball. A banda de la seva acció com a arquitecte, urbanista, dissenyador i fins i tot enginyer, no va descuidar la importància de l’associacionisme per a millorar també la condició de la professió, tant la d’arquitecte en general com la d’arquitecte municipal en particular, essent cofundador de la Delegació a Tarragona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (12 de novembre de 1931).
Exposició 10 segles d’Arquitectura Religiosa a Valls
10 segles d’Arquitectura Religiosa a Valls és fruit d’un estudi previ que vol cobrir un important buit pel que fa a planimetria actualitzada de la història de la ciutat tot aprofitant una institució, l’Esglèsia, amb la qual sempre ha mantingut tot tipus de lligams.
L’autor de la idea i dels plànols ha estat Òscar Roset Rubió, mentre que la producció va anar a càrrec de l’IEV. La mostra es va poder veure a la Sala Sant Roc el mes de març del 2015 i consta de 28 plànols de 100cm x 70cm.
L’exposició es concep dins el marc del cicle Patrimoni Humà organitzat per l’IEV a través de la seva Comissió de Salvaguarda del Patrimoni Cultural, que va tenir lloc entre el desembre de 2012 i el setembre de 2013, i que a banda de l’exposició va incloure conferències i visites per a conèixer l’obra de Vives que perdura a la ciutat de Valls.
El repoblament iniciat a finals del segle XII, l’aparició del primer nucli de poblament i la presència de les primeres esglésies romàniques de Sant Miquel i Sant Joan esdevenen el punt de partida. Des de llavors aquesta primera Església, entesa com els edificis i les persones que la integren, anirà lligada al devenir de la ciutat, amb la creació de nous edificis de culte, assistencials, educatius, etc, molts dels quals perduraran fins a l’actualitat, bé amb els usos inicials bé adaptant-se a la realitat del moment.
El treball s’estructura a partir de determinats espais constructius que han influït a la ciutat tant a nivell urbanístic com social i en els que podem trobar edificis religiosos però també civils que mantenen al seu interior espais d’us religiós -capelles, imatges, etc-, o que han tingut o tenen encara presència de les diferents ordes religioses que han passat per la ciutat (l’entorn de Sant Joan, la zona del Pati del Castell, el Santuari del Lledó,…), però també d’altres espais més individualitzats que han configurat també carrers i places (el Portal Nou amb el monestir de la Presentació, la plaça de Sant Francesc o la plaça del Carme amb els seus respectius convents), o edificis escolars com el Cor de Maria, el Lledó, el Claret o el desaparegut edifici dels Gabriels, exemples de la part assistencial i docent i del paper de l’església en la societat del moment. Aquest vessant més assistencial s’observa també en edificis civils com l’Hospital de santa Anna i posteriorment l’Hospital de Sant Roc -amb les capelles respectives- o en edificis religiosos com el de les Germanetes dels pobres, casa Montserrat Cuadrada o el de Santa Teresa. Les manifestacions de religiositat més populars han estat també objecte d’estudi: els plànols de les ermites de Santa Magdalena, Sant Llorenç i Sant Jeroni ens mostren un tipus de religiositat actualment desapareguda, així com també les capelletes de barri o les creus de terme. Fins i tot els cementiris s’han contemplat en el treball en acollir diferents edificis i espais vinculats amb la religiositat.
La planimetria no s’ha limitat a la ciutat de Valls, sinó que també s’han visitat les esglésies parroquials de Fontscaldes, Masmolets, Picamoixons,… i tot un seguit de capelles privades, algunes d’us públic i d’altres no, amb característiques singulars. Per tal de facilitar la interpretació s’han dibuixat dos plafons que funcionen com a “diccionari arquitectònic visual” a partir d’elements i estructures d’edificis vallencs fàcilment identificables i accessibles.
La presentació de cada espai constructiu es mostra en tres apartats diferenciats:
Plànol en format A1 i escala 1/200 on es pot veure l’estat actual de l’edifici. Si aquest es civil s’indica la part religiosa d’aquest.
Breu historia o cronologia de l’edifici indicant les transformacions, usos o ordes religioses que han passat per aquest.
Fotografies actuals contraposades a les històriques dels edificis per poder observar les seves transformacions al llarg del temps.
Exposició Arqueologia i patrimoni industrial a les comarques de Tarragona
Arqueologia i patrimoni industrial a les comarques de Tarragona es produeix com a resultat del llibre homòmim editat per l’Institut d’Estudis Vallencs amb la voluntat de difondre la recerca i l’activitat cultural que es desenvolupa des dels centres d’estudis de parla catalana i aprofitar el volum de feina realitzat a la recerca de nous públics que no necessàriament s’interessen per les publicacions, sinó que accedeixen a la cultura a través, per exemple, de les exposicions.
L’any 2006 l’Institut d’Estudis Vallencs va fer el primer encàrrec d’un catàleg sobre patrimoni industrial a la capital de l’Alt Camp. L’estudi responia a la necessitat d’inventariar i catalogar un patrimoni ubicat al bell mig de la ciutat i en evidents vies de desaparició, especialmente en els moments en que l’edificació dels primers anys 2000 era més intensa. A partir d’aquest treball inicial, la Diputació de Tarragona va fer l’encàrrec de realizar, coordinat des de l’IEV, un catàleg d’arqueologia industrial de les demarcacions de Tarragona i Terres de l’Ebre.
El que inicialment havia de ser un catàleg simple i breu amb fotografies, es va desvetllar aviat com a una oportunitat per a recollir, tractar i realitzar un estudi acurat de l’estat d’aquest patrimoni industrial. Potser no es responia exactament al que s’havia demanat, però com a recerca histórica i arqueològica era molt més interessant, alhora que implicava la participación d’un bon nombre de col·laboradors, bons coneixedors cadascun de la seva comarca.
Tot plegat va donar lloc el 2016 al llibre Arqueologia i Patrimoni Industrial a Tarragona i Terres de l’Ebre, d’Emeteri Fabregat, Núria Jané, Francesc Murillo, Sònia Roca, Ramon Roqué, Anna I. Serra, Sònia Vaquer i Jacobo Vidal. Un any després, la publicació es va complementar amb una exposició itinerant.
L’exposició compta amb dos roll-ups per cada comarca en els que es presenta el marc general i l’estudi de cas, dos més sobre patrimoni i arqueologia industrial i un últim amb els crèdits: 10 comarques + 10 casos + 2 introduccions + 1 crèdits
