IEV/Estudis comarcals

El llibre que inaugura la col·lecció consta de sis blocs temàtics més l’apartat de bibliografia. Els temes que es tracten són: la presentació de Vallmoll on s’inclou el medi físic i humà, la xarxa de comunicacions i els cursos d’aigua; la notícia histórica on s’analitzen els tres eixos que van des de l’evolució històrica a la baronia, tot passant per la comanda hospitalera; la vila closa de Vallmoll on s’estudia tot allò que queda encerclat dins de muralles; els espais públics / privats pertanyents al municipi i els diversos serveis locals -escoles. Cooperativa Agrícola, etc-; els voltants, fent un repàs històric de tots i cadascun -ermita, creus de terme, masies, celler, cementiri, escorxador, etc-; i finalment altres fets relacionats amb la branca del comerç, l’agricultura, ramaderia i indústria de la vila, així com també una relació de persones que s’han distingit en el camp del saber, en el polític o en l’eclesiàstic, per acabar amb un breu apartat de literatura oral.

Una bona monografia sobre l’esdevenidor complex d’aquesta població de l’Alt Camp al llarg de la passada centúria que, d’acord amb les més encertades tendèn­cies de la historiografia contemporània, busca no la facècia anecdòtica sinó l’e­volució conjunta i continuada de la loca­litat, que persegueix no la possibilitat d’un personatge sobresortint sinó que re­trata les vicissituds de la comunitat.

Celma (o Selma segons la toponímia actual), no és avui més que un re­cord històric-arqueològic, materia­litzat en les runes d’una església i un castell, encimbellats en un paratge de l’Alt Camp llindant amb el Baix Penedès. Però, durant llargues cen­túries, foren el cap d’una comanda, primer templera, després hospitale­ra, que senyorejà un radi local amb extensions per altres pobles del nos­tre Camp, com Vallmoll i Puigpelat.

L’estudi històric del que fou aquest senyoriu, dels seus elements territorial, jurisdiccional, eclesiàstic, i així mateix dels aspectes populars de la comunitat veïnal, ha absorbit l’atenció i els afanys de Lluís M. Figueras, que es presenta en aquest llibre, el primer dels quatre editats per l’IEV sobre aquest territori.

(…) El present treball fou dissenyat i desenvolupat entre 1980 i 1982 com a tesi de llicenciatura. La seva metodologia i l’estructura del contingut s’elaboraren atenent les directrius i prescripcions d’aquesta mena de treballs. En la mesura del que ha estat possible, sobre aquella redacció primigènia, s’hi han introduït modificacions adreçades a assolir una visió més completa de! marc d’estudi. Qualques aspectes històrics i del medi s’han ampliat, i, també, els punts relatius a l’or­denació del territori, la protecció del paisatge natural i la planificació de les activitats agropecuàries dins del medi monlà. Així mateix, s’ha aprofundit en fa legislació actual aplicable a les Muntanyes de Prades, per tal d’implantar el model d’ordenació proposat.

El Pla Director per a la Gestió dels Residus Industrials a Catalunya, conegut com a Pla de residus, fou endegat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya a finals de l’any 1989 després d’un estudi tècnic poc aprofundit que ubicava entre Forès (Conca de Barberà) i el Pla de Santa Maria (Alt Camp)  les infraestructures necessàries per gestionar els residus que generava la indústria del país. La contestació social fou gairebé inmediata. El llibre, editat conjuntament per l’Institut d’Estudis Vallencs i el Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, situa els aspectos demogràfics i territorials generals, recull la cronologia dels esdeveniments i la resposta dels protagonistas, així com un complert apèndix documental.

L’autor divideix el text en nou capítols. Inclou a més a més un interesant apèndix que aplega sis plànols que fan referència al nucli urbà i al terme vilabellenc, informació valuosa que és completada amb la profusió de notes que l’autor inclou darrera de cada capítol, fruit de l’abundosa bibliografia consultada, i que es ressenya al final del llibre.

Els dos volums (…) consten de tres grans capítols. El primer és dedicat a la Comanda i contempla la formació de la Comanda del Temple i la seva conversió en districte de l’Hospital després del procés que culminà amb la dissolució del Temple, al començament del segle XIV (…) El segon capítol tracta de la parròquia de Celma: la seva fundació i posterior integració a la Comanda (…) En el darrer capítol, el protagonista és el castell de Celma, ja com a districte (castell termenat o CASTRUM), ja com a fortificació (…)El llibre culmina amb la presentació dels sempre útils índexs onomàstics i toponímics.

Es tracta d’un estudi molt sòlid i detallat, exposat d’una manera clara -tot i les dificultats que implica sempre la conceptualització de figures i de categories jurídiques-, sistemàtica i ben ordenada. Té el mèrit de replegar tot el volum documental dispers -publicat o inèdit- sobre els primers cinquanta anys de vida del monestir i, a partir de l’aridesa d’aquest tipus de fonts i de les xifres extretes, bastir una visió molt més àmplia de la realitat santescreuina de la segona meitat del segle XII. Els nombrosos quadres, gràfics, etc. faciliten la tasca del lector el qual, d’aquesta manera, pot adonar-se bé de les vicissituds de la formació d’un domini monàstic al centre de l’Edat Mitjana.

La història del segle XX en poblacions vitivinícoles com ara Nulles, te un protagonisme d’excepció: el moviment cooperatiu. La dinàmica històrica de setanta-cinc anys de cooperativisme en diferents etapes i des de concepcions oposades són els trets que reflexa aquest estudi. La creació de dos sindicats amb òptiques polítiques i sòcio-econòmiques contraposades, la construcció del celler de Martinell, la fusió de l’època de guerra i la seva organització durant el conflicte, la llarga postguerra i les seves seqüeles d’escassetats, l’enquadrament cooperatiu en el «movimiento», les seccions i els serveis de les societats cooperatives, les obres de reforma, la maquinària, les vendes i els preus del vi, les darreres realitzacions, etc, són elements que configuren el llibre en una aportació historiogràfica per entendre i reflexionar sobre una societat rural concreta, com a model generalitzat d’altres poblacions d’àmplies zones de la Catalunya meridional.

En aquest llibre s’inclouen dos treballs diferenciats, referits a Vila-rodona. El primer tracta dels arrendaments municipals del segle XVIII. A partir del seu estudi podrem conèixer l’organització de diversos serveis relacionats sobretot a l’agricultura i el comerç. En el primer cas, hi trobarem l’aigua de regar, de vital importància per a les hortes i per als molins, i després els elements de transformació dels productes agraris: els molins fariners i les prem¬ses de les brises i de l’oli. En el segon, hi veurem les vendes del vi i de l’aiguardent, la fleca i el forn, la tenda, la carnisseria i els drets de la fira. El segon estudi té com a base documental més d’un miler de testaments compresos entre els anys 1600 i 1850. És aquest un treball d’investigació que podríem situar en el que es coneix com a història de les mentalitats. A partir de l’anàlisi d’aquesta abundant documentació podem aproximar-nos a les actituds individuals dels vila-rodonins dels segles XVIl-XIX davant la mort propera, i podem percebre quines dinàmiques s’endeguen a partir de la mort: els funerals, la sepultura, les deixes per a la salvació de l’ànima, l’heretament, el dot, la transmissió d’altres béns, els béns deixats, la concepció de la casa, les disputes entre clergat regular i secular, etc.

L’objectiu d’aquest treball és analitzar l’experiència de les coordinadores de la Conca de Barberà i l’Alt Camp contràries al Pla director per a ia gestió dels residus industrials a Catalunya (a partir d’ara Pla de residus) i que s’oposaren a un abocador industrial a Forès (Conca de Barberà) i una incineradora multipropòsit al Pla de Santa Maria (Alt Camp). Les mobilitzacions populars contra el Pla han estat, per la seva magnitud i unitat, un dels fenòmens socials més importants dels nostres pobles en les darreres dècades. Les mobilitzacions massives, consistents i persistents de gener a finals de Pany 1990, de ben segur fruit d’un passat amarg i un present incert, varen desfermar la caixa del descontentament. Ara, en la perspectiva que dóna el temps, podem copsar millor, si pot ser, la importància d’aquest moviment popular i reconstruir uns fets que afirmen que els pobles no són titelles, sinó actors que, a voltes, es rebel·len contra allò que consideren injust i indigne.

En aquest volum s’aplega l’estudi d’una de les malvestats que succeïren a la Catalunya del segle XX: la guerra civil del 1936-39 i les seqüeles que comportà per als que la perderen els anys posteriors. Sobre una base documental escrita per l’estament civil -els ajuntaments de postguerra- i per l’estructura militar -la justícia militar i la guàrdia civil- s’inicià el procés al qual donaren el nom de Causa General. La finalitat d’aquesta recopilació d’informació era, bàsicament, “la honrosa y delicada misión de fijar, mediante un proceso informativo fiel y veraz -para conocimiento de los Poderes públicos y en interés de la Historia-, el sentido, alcance y manifestaciones mas destacadas de la actividad criminal de fas fuerzas subversivas que en 1936 atentaron abiertamente contra la existencia y los valores esenciales de la Patria, salvada en ultimo extremo, y providencialmente, por el Movimiento Liberador”.

La Causa General implicà que es vehiculés una repressió i revenja franquista a cada població addicta a la República. El seu radi d’acció potencià que quedés marcada molta gent pel sol fet de ser de partits o sindicats d’esquerra o per ser republicans. L’estudi avalua poble per poble a la comarca de l’Alt Camp aquests i d’altres aspectes i en fa una comparació per comprovar que la fúria repressora va ser diferent en funció de les mans delatores, inculpadores i denunciadores.

Joan Rafí Vidal, a les històries de la Catalunya del segle XIX, era fins ara aquell capitost desdibuixat i confús dels Malcontents del corregiment de Tarragona, un de tants que es van rebel·lar contra la política de Ferran VII l’any 1827. En aquesta obra l’autor, amb un estudi rigorós, ens apropa la seva atractiva personalitat, la d’un pagès acomodat de l’Alt Camp que va morir perquè no suportava l’anihilament de l’Antic Règim. Endemés, Jaume Aguadé, en aquest estudi, aporta nous elements i noves bases que podran ser profitoses per comprendre una mica més aquesta revolta catalana de la dinovena centúria.

Amb aquest volum es posa el punt i final a una trilogia sobre el senyoriu de Celma. En aquesta nova ocasió, i després que en els treballs publicats fins ara s’hagués fet una aproximació històrica i un aprofundiment pel que fa als aspectes relacionats amb el sistema organitzatiu, El Senyoriu de Celma. L’esquema funcional està estructurat en dues parts ben diferenciades: l’estudi tracta en primer lloc de l’explotació agrària de la comanda de Celma (sobretot pel que fa referència a l’estructura del domini i a les rendes agràries) i després fa un repàs històric de cadascun dels masos censals que en formaven part. D’aquesta manera, la segona part de l’estudi constitueix un recull detallar de la vida quotidiana i dels afers que atenyien als habitants de les terres del castell de Celma que abraça des del segle XIII fins ben entrat el segle XIX.

En aquesta obra, hi trobarem moltes pàgines nodrides d’accions i capteniments dedicats a la ruralia, a causa, fonamentalment, del fet que l’antic terme de Montagut ha estat sempre una zona supeditada a les tradicions agrícoles en exclusiva. Les pàgines del llibre parlen també dels castells roquers i les seves viletes, nascuts quan foren conquerides aquestes terres, situats estratègicament en els llocs més escabrosos i els més útils per vigilar les vies de comunicació. Finalment, ens permetrà sentir un moment de pietat envers el vetust i històric tresor que lluu gegantí al cim de la serra montagutina, o dels groguencs carreus que basteixen la mariana parròquia valldosserina, guardiana de la seva patrona, la Mare de Déu de Valldossera.

La construcció de l’església nova de Vilabella (1856-1881), obra de l’arquitecte tarragoní Ignasi Jordà, representa un moment culminant en la història d’aquest poble de l’Alt Camp. L’augment demogràfic durant els segles XVIII i XIX en la majoria de contrades de casa nostra, va obligar a construir o ampliar les esglésies en moltes poblacions de les nostres comarques. La de Vilabella no fou, però, construïda, a extramurs, fins a mitjan segle XIX. Jaume Aguadé, en aquest estudi, amb l’estimable ajuda del manuscrit de Joan Rafí i Sagú, ha sabut estructurar, aprofundir i relacionar històricament tot el procés de construcció d’aquest magnífic temple neoclàssic. Com escriu l’il·lustre historiador de l’Església a Catalunya, doctor Antoni Pladevall, en el pròleg d’aquest llibre: “Els de Vilabella hi veureu reflectit amb tot detall un bocí de la vostra història, amb noms i cognoms que s’han perpetuat a la vila, i els forasters o afeccionats a la història hi veurem un model de metodologia i de treball que acrediten una vegada més a l’Aguadé, no com un aficionat local, sinó com un magnífic historiador amb ofici i mestria.”

En aquestes pàgines us trobareu una mica de la història col·lectiva -aspectes de la vida social, econòmica, política i cultural -de tots els nuclis de població inserits dins el terme de Querol. Una història plena d’alts i baixos, d’il·lusions i frustracions, d’avenços i estancaments; una història de petites històries on el testimoni d’alguns dels seus protagonistes i una investigació acurada han estat clau per afaiçonar-la. El vers “He mirat aquesta terra” de Salvador Espriu ens pot fer imaginar què s’amaga dins d’aquest llibre que vol, amb tota humilitat, aflorar el passat i fer evident el present.

Les veus de persones que mai no s Ien esmentar a les cròniques, pontarrins de naixença o de voluntat que han anat confegint la història del Pont d’Armentera, són els principals protagonistes d’aquesta investigació. Però no només parlen les persones; els fets singulars de la població també hi són presents: la indústria, les guerres, les epidèmies, la religiositat… I tot relacionat amb la història del nostre país. Miquel Martí i Pol ens diu: “No és fàcil fer sortir de l’oblit els qui van viure amb un destí d’oblit per tota paga”, i certament no ha estat fàcil, però ho hem intentat.